La família Vila té contractada una noia, Rosmery, per ocupar-se de la neteja de la casa i atendre els seus tres fills per les tardes. La noia és estrangera no comunitària.

Després d’unes llargues gestions, Rosmery va obtenir fa uns mesos el permís de residència per arrelament i va ser donada d’alta a la Seguretat Social per la família Vila. Aquest estiu, després de 4 anys lluny de casa, Rosmery ha pogut tornar al seu país per retrobar-se amb la seva família i els seus amics. Hi passarà dos mesos.

En l’absència de Rosmery, la família Vila ha contractat a Martha, una amiga de la noia que la substitueix durant tot el mes de juliol i part de l’agost. A diferència de Rosmery, Martha treballa per hores.

Martha treballa 3 dies a la setmana a casa de la família Vila, en jornades de 4 hores. Cobra 11 euros per cada hora de feina. Com que treballa en varies llars, ella mateixa es fa càrrec de les despeses de Seguretat Social.

Quan acaba la primera setmana de feina, la família Vila li entrega a Martha els 132 euros que li corresponen per 12 hores de feina, però ella no els agafa. “M’estimo més que m’ho paguin tot de cop a final de mes”, diu ella.

I ho justifica: “Visc amb la meva filla de 3 anys. El meu marit, els meus pares i els meus 6 germans estan al meu país. Guanyo bastants diners perquè estic a varies cases, i no treballo més perquè tinc la nena. Intento enviar cada mes 500 euros a la meva família, com a mínim. La resta és per pagar l’habitació on vivim, el menjar, la roba, la Seguretat Social, i a partir de l’any que ve l’escola, que per sort és pública. No em sobra res. Per això m’estimo més cobrar-ho tot a final de mes. Perquè si li agafo els diners avui, és més fàcil que me’ls gasti i perdi el control que tinc ara sobre els diners, i no m’ho puc permetre.”

El 29 de juliol, la família Vila li pagarà a la Martha 572 euros per 52 hores de feina. Ella s’estima més que li paguin tot de cop l’últim dia laborable del mes.

Quan m’ho van explicar ahir vaig saber d’immediat que em trobava davant una impressionant lliçó de finances personals.

La Martha té una consciència absoluta de la seva situació econòmica, i coneix al detall el pressupost de la seva economia. Sap quant guanya i quant gasta, i té claríssimes les seves prioritats de despesa.

La gestió que fa de la seva tresoreria també és espectacular. Renuncia a anar cobrant de mica en mica al llarg del mes per fer front a les seves despeses, perquè no ho necessita.

Tanmateix, el més impressionant és la seva capacitat d’estalvi: un mínim de 500 euros al mes, que és la quantitat que envia al seu país regularment.

M’imagino que la Martha deu guanyar menys de 1.500 euros al mes, un cop descomptada la Seguretat Social. Això vol dir que estalvia més del 33% d’allò que guanya. Quanta gent pot dir el mateix?

“No vull perdre el control dels meus diners”, aquesta és la frase de la Martha que tot ho resumeix. Perquè en els diners difícilment hi ha un punt mig: o els controles tu o et controlen ells.